Tota aquesta producció cultural supera les parets de la fonda i s’estén per diversos àmbits: des de la creació humorística a la literatura popular. Així doncs, es multipliquen els acudits i les bromes en clau hostalera, es narren anècdotes i episodis curiosos amb cambrers i cuiners com a protagonistes, es publiquen romanços i es representen sainets que recullen tot aquest ambient que es viu a les fondes, cafès i tavernes. Fins i tot es contribueix al refranyer aportant frases fetes i dites que fixen el fenomen en l’imaginari col·lectiu.
Un senyor de Barcelona
Josep Pla resulta un gran narrador de la realitat gastronòmica del país. Al seu llibre Un senyor de Barcelona recull l’anècdota d’un dels pares de la premsa satírica catalana: «Els diumenges a la tarda, Albert Llanas ens explicava coses de la seva vida. Quan volia donar una impressió global del que fou la Barcelona de la seva joventut deia que en una ocasió entrà en una fonda de sisos per sopar. Una fonda de sisos era anomenada així perquè per sis quartos servien un dinar. Li presentaren una sopa, on nedaven uns volàtils.
– Aquestes mosques, home de Déu! –digué Llanas al cambrer.
– Ja ho entenc! –li contestà amb un punt d’impertinència el cambrer–. Vostè és dels qui creu que per sis quartos s’hi poden posar papallones…»
S’ha acabat el bròquil!
S’exclama quan es vol donar per acabada alguna cosa (una conversa) o per dir que d’una certa cosa ja no en queda més (de diners, vida, paciència…).
Hi ha una versió que atribueix l’origen al tancament d’un fonda del carrer Petritxol anomenada Can Bròquil, però si bé és cert que a mitjans del segle XIX allà hi havia la fonda Clotet, no es pot demostrar que hi tingui cap relació. Una altra explicació tindria a veure amb la durada de l’hortalissa conreada: resistent al fred, és la planta que més aguanta a l’hort. Així doncs, quan s’acaba el bròquil, jo no queda res més. Sigui una cosa o sigui l’altra, sembla haver-hi una clara correlació entre la popularització de l’expressió i les fondes de sisos, ja que era un dels productes més servits i, en acabar-se les existències, devia fer fortuna el crit amb el qual els mossos ho anunciaven a la clientela.
Alto les seques!
Té un significat semblant al més usat «para el carro!». Aquesta locució es fa servir de manera imperativa quan es pretén aturar alguna cosa, sobretot una argumentació o un raonament. Neix també en una fonda, quan un senyor entrà amb unes llesques de pa amagades i demanà tan sols mitja ració de seques. El cambrer, sorneguer, va etzibar: «Mitja de seques per a un senyor que no te gana i es porta el pa!». L’home en qüestió es va avergonyir i va marxar ràpidament. El mosso, tot cofoi, va tornar cap a la cuina cridant «Alto les seques, que el senyor se’n va!»
Sopars de duro
Els sopars de duro foren una pràctica duta a terme per restaurants de categoria a les darreries del segle XIX, i que consistia en un desplegament pantagruèlic de menjar pel qual es pagaven cinc pessetes (un duro), un preu inaccessible per a moltes butxaques. Una demostració més de l’opulència d’una creixent burgesia, vaja. Actualment, quan ens expliquen sopars de duro és que ens estan intentant entabanar o estan exagerant un fet, o directament estan fantasiejant. I és que els sopars de duro eren tan abundants i sumptuosos, i alhora exclusius, que anar-hi resultava una quimera, quelcom que costava de creure, igual que el seu extens desplegament de plats.
Semblar Can Cassola
Comparació que s’estableix quan es cuina gran quantitat de menjar. Can Cassola era una fonda molt concorreguda per les barcelonines i els barcelonins on s’hi cuinava en grans cassoles i s’empraven estris gegantins que embadalien la gent que hi passava pel davant.
No em fumis, beco, que els vull ferrats
Expressió per alertar que s’està a l’aguait per no ser enganyat ni defraudat. Conten que en una fonda un comensal va demanar una parell d’ous sense especificar res més. El beco va ordenar l’ajudant que els fes remenats, i d’amagat l’indicà que utilitzés un ou. Quelcom feu despertar la sospita del client, que enèrgicament exclamà la frase que esdevingué proverbial.
Semblar el gos d’en Tano
S’aplica als qui volten molt i se’ls veu per tot arreu. Fa referència al propietari de Can Tano, una fonda del carrer dels Sombrerers, i el seu gos, un terranova molt vistós i fàcilment identificable que voltava tot el dia.
Ca l’afartapobres
Dit d’un establiment barat, generalment de manera despectiva. L’expressió prové precisament de les fondes populars vuitcentistes, on es podia menjar generosos àpats a preus modestos.
A les tres, sopa de rap
Expressió originada també en una fonda, concretament la Fonda Simon, on durant dècades van repartir una sopa entre els pobres just després del servei, a les tres. Hom creia que aquesta sopa estava feta amb el menjar sobrer. «Muchas veces se encontraban espinas de diferentes pescados, así como algunos huesos en su interior; cuando esto ocurría, si es que algún avisado se lo comunicaba al pinche de la fonda encargado de repartirla, éste contestaba: ‘es que avui es de rap’». (CABANÉ 1950)
