Segona meitat del s. XIX

Les botillerías

SEGONA MEITAT DEL S. XVIII

Juntament amb els nous cafès i a mig camí de les antigues tavernes, apareixen les botelleries. Són establiments senzills i petits, amb escassos elements decoratius, llocs de pas on la gent entra a apaivagar la set i comprar quelcom. S’hi serveixen refrescos i, sobretot, licors (tota mena d’aiguardents de canya i vins). Les botillerías a Barcelona, terme recollit ja al 1769, s’estenen després de l’èxit adquirit a Madrid, al seu torn hereves de les alojerías àrabs (on es venia l’aloja, una beguda refrescant feta a base d’aigua-neu i mel aromatitzada amb espècies com la canyella).

Les xocolateries

SEGONA MEITAT DEL S. XVIII

Provinent d’Amèrica, la xocolata s’introdueix al segle XVI com un producte luxós reservat a la noblesa. No és fins al segle XVIII que es popularitza i es comença a vendre xocolata desfeta en modestos establiments, com la carreta de venda ambulant que al 1786 s’obre al carrer Quintana, embrió de l’actual Can Culleretes. A partir de 1840 augmenta el nombre de xocolateries i es modernitzen, passant a rivalitzar amb els cafès. I no només com a establiments: el cafè esdevé la beguda preferida per als laics i liberals i la xocolata ho és per als eclesiàstics i reialistes.

Mesón, posada, figón: confusió de conceptes

Són anys en què conceptes genuïns i populars conviuen amb denominacions més o menys castellanitzants. Així doncs, a la fonda, el beco o i l’hostal s’hi afegeix el mesón, la posada o el figón. Les diferències, però, són difuses. Si bé l’hostal i la posada ofereixen bàsicament allotjament i un servei auster de manutenció, la fonda primigènia equilibra les dues ofertes i al beco s’hi serveixen exclusivament viandes. «Els hostals mateixos veuen esborrat llur nom tan expressiu i català i en les guies i els periòdics són anomenats mesones, que tot i soler ésser una traducció en castellà, no representen una altra cosa que un gal·licisme.» (CURET 1952)

Les lleteries

DÈCADA DELS TRENTA DEL S. XIX

Són l’evolució de les vaqueries, que apareixen a la ciutat junt en el moment en què la llet de vaca deixa de ser una beguda menyspreada i cara i passa a ser un producte de primera necessitat. Les lleteries es converteixen, amb el temps, en les granges que han arribat fins els nostres dies; s’hi serveix llet freda, llet merengada, nata, xocolata desfeta i suïssos, orxata, a banda de productes pastissers per acompanyar les begudes. Les granges són establiments que no serveixen begudes alcohòliques, indrets ideals per anar-hi amb la quitxalla.

Els cafès ambulants

DÈCADA DELS QUARANTA DEL S. XIX

A finals dels anys quaranta, a causa de la manca de fonts, apareixen a la Barceloneta els aiguaders, que es dediquen a passejar amb un carretó oferint aigua. En poc temps, amplien la seva oferta a orxata, gasoses, cerveses i altres refrescos, i també cafè. Les dècades següents passen a formar part del paisatge de la ciutat, sobretot als molls, on evolucionen i esdevenen barraques i quioscos on també s’hi ofereixen viandes a preus populars. Eufemísticament es coneixen com a «cafès dels quatre vents».

Les cerveseries

DÈCADA DELS SEIXANTA DEL S. XIX

El gust per la cervesa es desperta a la ciutat durant el primer terç del segle XIX, quan es creen els primers obradors. S’anomenen «fábricas-despacho» i n’elaboren i en venen petites quantitats. Una de les més visitades per les barcelonines i els barcelonins, àvids per tastar nous gustos, és la companyia Moritz, oberta el 1856. Les primeres cerveseries apareixen cap a finals dels seixanta i ràpidament es popularitzen: «De algún tiempo a esta parte se ha desarrollado en Barcelona una gran afición a la cerveza, y se han abierto muchas cervecerías, algunas montadas con lujo, y a la vez son cafés y restaurantes.» (CORNET 1877)

Els «cafetins» i els cafès cantant

DÈCADA DELS TRENTA DEL S. XIX

Als anys 30 a barriades obreres com la Barceloneta o el Raval es multipliquen els «cafetins», barreja de cafè i taverna on actuen músics de carrer, personatges populars, cantaores, prostitutes… La seva clientela és variada: estibadors, obrers, jornalers, carreters, soldats o mariners. El seu objectiu: evadir-se durant unes hores de la misèria que els envolta. I la seva beguda principal: l’aiguardent. Els «cafetins» són els precursors dels cafès cantant, que causen furor a la dècada dels cinquanta i que són la versió autòctona del café-chantant o cafè concert francès.

Els restaurants

DÈCADA DELS SEIXANTA DEL S. XIX

Els primers restaurants s’obren a la ciutat coincidint amb l’ocupació napoleònica (1808-1814). Però no serà fins a meitat de segle que es comencen a estendre per la ciutat. Els restaurants introdueixen una novetat importada de França: el servei a la carta.
Precisament és a París on el 1765 obre un establiment que duu al rètol el següent reclam: «Venite ad me omnes qui stomacho laboratis ego restaurabo vos», és a dir: «Vosaltres, els que teniu l’estómac dèbil, veniu a casa que jo us restauraré». I precisament d’aquest verb, de restaurar, prové el mot restaurant.

Les pudes de la Barceloneta

DÈCADA DELS SEIXANTA DEL S. XIX

Antics magatzems portuaris construïts aprofitant el desnivell de la muralla de Mar, es reconverteixen en humils tavernes a causa de la posada en marxa d’un gran dipòsit central que els sostreu la utilitat. Són locals llòbrecs, excavats dins la muralla, humits i amb poca ventilació, amb pèssimes condicions higièniques i una certa aroma fètida característica que és aprofitada pel sempre sagaç sentit creatiu i irònic de les classes populars barcelonines per batejar-les pudes. Per pudes coneixem les fonts d’aigües sulfuroses, que desprenen precisament una forta olor desagradable. Els propietaris, lluny de defugir el terme, se’l faran seu.

Les cases d’hostes i cases de dormir

DÈCADA DELS VUITANTA DEL S. XIX

Són el precedent de les pensions. Es popularitzen durant la dècada de 1880 en un context d’augment de població (en quinze anys es duplica) i de visitants (Exposició Universal). Des de les institucions es potencien les casas de huéspedes o casas de pupilos per tal de resoldre aquestes mancances d’allotjament. Aquestes es van situar a la dreta de les Rambles, diferenciant-se de les informals cases de dormir del Raval, on s’hi podien aplegar fins a cinquanta llits en un sol pis. Els metges higienistes del moment les descrivien com a carrerons sense fons, «albuferas, lagunas pestilenciales contiguas al tormentoso golfo del mar moral».

Els bars

PRINCIPIS DEL S. XX

Cap a finals del segle XIX apareixen tímidament els primers bars. Representen una novetat fonamental: s’hi consumeix a peu dret, al costat de la barra (bar, en anglès), tot un canvi per a la clientela barcelonina, acostumada a passar les hores mortes asseguda en un cafè, de tertúlia o llegint la premsa. El bar té el seu origen en les tavernes angleses de principi de segle XIX.
L’expansió dels bars a la ciutat ve acompanyada d’una davallada dels cafès i tota la seva bohèmia, envellida i decadent, que contrasta amb la clientela dels bars, més jove i amb més presència femenina.