Las fondas de sisos. Valz de sanh i fetje

Els darrers anys aquest romanç ha decorat el Terra d’Escudella. Recull perfectament l’esperit de moltes fondes del moment, la seva variada clientela, les seves senzilles i suculentes menges, el seu argot, el seu ambient. Quin any es va editar aquest romanç? Enlloc apareix aquesta data, però des de la Biblioteca Arús ens han ajudat a resoldre el dubte: l’adreça que apareix al romanç, carrer de les Magdalenes 23, juntament amb la coincidència temporal i el registre lingüístic, apunta que l’editor fou Víctor Berdós, que va tenir una impremta en aquest carrer del 1879 al 1882.

Els romanços

Els romanços formen part de la literatura «de canya i cordill», o «de fil i canya», i esdevenen un veritable mitjà de comunicació de masses. Consisteixen en un full plegat o un llibret, escrit en vers o en prosa, i encapçalats per un gravat al·lusiu al text. El nom li ve donat per la forma en què el producte s’exposa a la venda: els exemplars estan penjats d’un cordill i agafats amb un tros de canya a manera de pinça, perquè no se’ls emporti el vent.

Els venedors acostumen a ser rodamons o invidents, per això també són coneguts com a «romanços de cec». Els reciten com a reclam sobretot en fires i festes majors, i la gent els adquireix per llegir-los i repetir-los en reunions d’amics, al cafè o en trobades familiars.

Sainete dels estudians que hixen de pena, per atiparse á costa ajena

En aquest sainet de 1862, tres estudiants famolencs se les enginyen per fer passar la gana. Després d’aconseguir, mitjançant tripijocs i enganyifes, teca i mam, acudeixen a un beco perquè els cuini la vianda amb clara intenció de no pagar.
«Tots tres compareixerem
a cal Beco provehits
que hallá serém servits:
y mentre estarém dinant
anirem imaginant
com podrém fer la escapada.»
Després d’aconseguir la seva fita, el fondista es lamenta i exclama:
«Y axins de aquí endebant
cuan vinga algun estudiant
no fiarsen ni gens, ni gaire,
perque al que biu refiat
la llana li trehuen abiat,
pero ja estic conformat.»
Apresa la lliçó i prenent-s’ho amb filosofia, conclou:
«A pesar de aquesta feta
es precis pendreu per riurer
que aixins ensenyan de biurer,
pasàn los becos alguna treta!»

Lo Niu Guerrer i altres societats recreatives

Durant la segona meitat de segle, neixen nombroses societats humorístiques i recreatives on la gastronomia té un protagonisme especial, com la «Colla de l’Arròs» (1856), amb una cassola com a estendard, o «Lo Niu Guerrer» (1874-1936), amb el seus cèlebres tiberis i fontades, que es prodiga precisament en aquest aspecte: la seva litúrgia està farcida de simbologia culinària i als nombrosos àpats que realitzen els plats són presentats amb noms sarcàstics i irònics, enllaçant directament amb la tradició conreada a les fondes de sisos.

Gastronomia i premsa satírica

Tota aquesta efervescència culinària i cultural té el seu reflex a la premsa del moment, sobretot en la humorística. La utilització d’un llenguatge «gastronomitzat» es posa tant al servei de l’humor més hilarant com de la ironia més crítica. Jocs de paraules, ús de frases fetes i expressions relacionades amb la cuina, dobles significats, descripció d’episodis costumistes ambientats en fondes, cafès i tavernes, acudits protagonitzats per cambrers i cuiners… En publicacions satíriques i republicanes com L’Esquella de la Torratxa (1872-1936) o La Campana de Gràcia (1870-1934) hi sovintegen referències gastronòmiques, i n’hi ha d’altres que pivoten sobre elles.